Quan acaba el curs és hora de dir adéu

Aquesta setmana he començat les pràctiques a un nou servei. Es tracta de l'Asilo Nido Arcobaleno, que també està situat a Pistoia. Aquest servei és equivalent a les escoles bressol que tenim a Espanya, amb la diferència que en aquest no tenen un grup de nadons i la franja d'edat que contemplen és a partir d'1 any i fins als 3. Per altra banda, dins el mateix edifici, també es troba un altre servei, l'espai de joc, en el qual els infants realitzen el mateix que a l'escola bressol, però amb la diferència que no es queden a dormir ni a dinar i que aquest no és un servei no formal. Les dues primeres setmanes de pràctiques jo estaré a l'espai de joc i les dues últimes al Nido.

D'altra banda, el tema sobre el qual vull parlar avui, com indica el títol d'aquesta entrada, és un inevitable quan es tracta de final de curs: els adéus i acomiadaments. Ja en aquesta primera setmana, he pogut veure un, tot i que encara falta per a què el curs acabi. Hi ha un infant que aquest divendres va assistir per última vegada a l'espai, ja que marxa de vacances durant tres mesos i quan torni, l'espai ja haurà tancat per vacances i a ell li tocarà començar a l'escola infantil, per la qual cosa tampoc podrà assistir un nou any a l'espai de joc. 

Ser testimoni d'aquesta situació em va fer reflexionar molt sobre el que significa la marxa d'un infant de l'escola bressol tant per a ell mateix com per les seves educadores i els seus amics i amigues. Quan un infant marxa de l'escola per sempre més queda un buit que ningú podrà omplir mai més. Els altres infants coneixeran altres companys, faran nous amics... però cap d'ells serà com l'infant que ha marxat, el qual els ha aportat i ensenyat coses úniques. Per a les educadores, és una mica diferent, ja que elles han vist l'evolució de l'infant al llarg de tots els anys que ha estat al servei (que en el cas de l'espai de joc poden ser dos) i han estat un element fonamental per a què aquest hagi assolit molts dels seus aprenentatges, ja que s'han constituït com un pilar essencial, no només per a l'infant en qüestió, també per a la seva família. L'educadora de l'espai de joc va viure aquest acomiadament definitiu molt intensament. Durant tot el dia va dedicar-li més atenció a ell i va tenir petits detalls cap a aquest infant, com per exemple, fer que ell fos el protagonista de dues de les cançons que es canten a l'inici de la jornada a l'espai o fer una proposta de joc amb el material preferit d'aquest infant. Durant tot el dia, ella va estar molt pendent d'aquest i quan li va tocar recollir totes les seves coses, vaig poder veure que estava trista i que li va costar de fer-ho, ja que sabia que després d'això perdria aquest infant per a sempre. Veure la seva reacció em va fer pensar en quina mesura les educadores s'impliquen amb els infants, com lluiten i creuen en ells abans que en qualsevol altra cosa i el que aquests poden arribar a significar per a elles en la seva vida. D'altra banda, veure la seva reacció també em va fer pensar en el fet que si tots els professionals del món de l'educació s'estimessin així els infants, s'impliquessin en la mateixa mesura i tractessin amb tanta cura infants i famílies, la visió que tenim de les escoles canviaria molt i gràcies a això ho faria també el sistema educatiu.

En conclusió, els adéus són una cosa inevitable a l'educació: ens acomiadem del curs que acaba, dels infants i mestres que marxen, dels companys que hem tingut... sempre tindrem coses de les quals acomiadar-nos, però el que importa no són els qui deixem enrere, sinó el que ens emportem de tots ells, ja que gràcies a això ells no ens acabaran de deixar mai, ni nosaltres a ells.

Raquel Cano