Cert clar i breu

"Los hijos llegais al mundo para enseñarles algo a los padres, y tu hija mía, llegaste para enseñarme a tener paciéncia"

He sentit mil cops aquesta frase dels llavis de la meva mare i sempre m'ha fet gràcia, perquè li he de donar la raó, cal tenir paciència, molta, per aguantar-me tant com m'aguanta ella. 

No ho sé, és com que tinc aquestes paraules gravades al cap, i si he de tenir un fill per aprendre a tenir paciència (cosa que efectivament, no tinc, o està sota mínims al contador) ho tinc cru. 

Però la veritat és que crec que aquest viatge, entre moltes altres coses, m'ha ajudat a ser més pacient. Mai he sabut aguantar gaire a aquells tipus de persones que necessiten aprovació constant dels demés, tampoc als que ho qüestionen tot o que fan preguntes sobre el que acaben d'explicar, ni a aquells que per comoditat o vagància et pregunten què han de fer en comptes de llegir el full que tenen davant on ho explica. 

Però aquí és diferent, hi ha una dona que cada cop que fa tota una fila de punts demana aprovació, no cal gairebé ni que miris la feina que ha fet, ella només vol sentir un: Si, està bé. I amb això ja en té prou, jo crec que sap que ho està fent correctament, simplement vol el reconeixement d'algù, encara que aquesta persona (en aquest cas jo) no tingui gaire idea del que s'està fent. Així que cada cop que em pregunta li responc amb el si que tant ansia, i el somriure de satisfacció que li puja als ulls és prou per compensar totes les vegades que em qüestiona el mateix.

Encara em costa, a vegades sento com m'estan a punt d'explotar els nervis, però respiro fons (dues o tres vegades) i continuo endavant,  aprendre no sempre és fàcil!

Carla